El purgatorio de Quim Monzó
Quim Monzó tenía 18 años cuando abrió el Flash Flash. Estudiaba diseño en l'Escola Massana e inglés en una academia que estaba en Muntaner - Vía Augusta. Las chicas de aquel barrio alto tenían para él una belleza superior a las Sants y no tardó en descubrir que el Flash Flash era un gran lugar para admirarlas y verlas pasar. En este artículo confiesa que el Flash de aquel 1970 fue su catedral de San Pedro y también su purgatorio, la antesala al paraíso que luego se ganó por méritos propios.
"Article original de Quim Monzó- El purgatori, pas inevitable per assolir el paradís
Fa vint-i-cinc anys jo en tenia divuit. Era un noi de barri, criat amb austeritat proletària i que – pels diaris que devorava des dels tretze- tenia pel carrer Tuset i els seus voltants un respecte tan reverencial com el que deuen sentir els católics, pel Vaticà. Llegia el que al Tele/Exprés en deien Terenci Moix, Eugenio Trias, Jaume Perich i, sobretot, Joan de Sagarra. Per molt enrevessades que fossin les cròniques de les nits anteriors, jo en treia indefectiblement l'aigua clara i una conclusió: ja m'agradaria viure així i tancar Bocaccio cada nit.
De tot aquell Vaticà, la meva catedral de Sant Pere era Flash Flash. Per què? Perquè el pub de Tuset i la Cova del Drac eren massa nocturns per als meus horaris, que m'obligaven a llevar-me cada matí a quarts de set per a una jornada laboral i d'estudis que, cada dia, començava a les vuit del matí i acabava a quarts de deu de la nit. Al Flash Flah, en canvi, hi podia anar sense cap problema algunes tardes, amb uns amics de l'escola Massana amb els quals escrivia guions de pel·lícules de 16 mm que rodàvem amb una Breaulieu comprada al carrer Tallers. Al Flash Flash hi entrava sempre amb devoció i respecte, sabent-me fora del meu hàbitat natural, un intrús a qui se li permet temporalmente contemplar el paradís. I el paradís eren les noies del Flash Flash. Aquelles noies de casa bona: altes, esveltes, amb cames rotundes i malucs tibants, rosses fins i tot les que no eren rosses, vestides i maquillades de la manera que feien més mal, esplèndides i sense cap vocal neutra.
Un parell d'anys abans, havia descobert que de noies esplèndides n'hi havia infinitat. Va ser la primera tarda que vaig aterrar a via Augusta cantonada Muntaner per anar a estudiar a la Dublin School of English. Vaig sortir del tren de Sarrià, vaig veure aquella plètora de belleses amunt i avall pel carrer i em vaig quedar aturat. Com era possible que el món fos tan injust i hi hagués barris amb un percentatge tan alt de noies esplèndides mentre a d'altres barris el percentatge era discret?
A Sants hi havia noies esplèndides, evidentment, però el tant per cent era indiscutiblement minoritari. Aquí, les noies esplèndides era majoria abassegadora. Ho feia l'alimentació? Era cosa de l'educació, el diguem-ne bon gust, la sofisticació? Era que les altres treballaven tot el dia i aquestes no feien res, tret d'anar al gimnàs i prendre sucs de fruites? Per què m'ho havien amagat fins aleshores? Des d'aquella tarda la meva visió del món va canviar radicalment. Cada dia, arribava a la Dublin School hores abans que comencés la classe. Em situava a l'antic Tívoli, que era a la Via Augusta, i des d'allà les mirava passar. Però aviat va venir tot allò dels guions de cine i vaig descobrir que hi havia un observatori encara millor: el Flash Flash.
Assegut en aquells sofàs blancs les mirava entrar, n'observava cada un dels moviments, com parlaven, què demanaven per beure, com eren els tipus que les acompanyaven. Parava atenció al so de les rialles, a les mirades, al gest de posar-se la faldilla a lloc quan s'aixecaven per anar-se'n. A on anaven després, per cert? On vivien? Amb qui? Per què sortien amb aquells individus i no amb mi? Hi tindria mai accés? I tant que hi tindria, però abans havia d'observar-les a fons, estudiar-les meticulosament.
Més que el paradís, doncs, aquells primers anys el Flash Flash va ser per mi el purgatori on les ànimes passen un cert temps fent mèrits abans que les ademtin al paradí. El paradís va venir just després."